1. L’ermità va demanar a Llaor: Què és fe?
Llaor va respondre i va dir que fe és aquella cosa per la qual hom creu en les coses veres sense tenir-ne cap experiència ni explicació. Aquesta mena de fe, digué Llaor, és la que tingué nostra Dona amb major grandesa i bonesa, perseverança, poder, virtut i amor que cap altra criatura, car cap criatura no tingué tanta fe com nostra Dona el dia que l’àngel Gabriel li anuncià i li digué que el Fill de Déu estava preparat per a prendre en ella i d’ella natura humana si ella ho volia creure. I com que nostra Dona cregué en les paraules de l’àngel Gabriel i tingué fe en les coses que ell deia (cf. Lc 1,26-38), per això el Fill de Déu es va encarnar i va prendre carn de la carn de nostra Dona i es vestí de natura humana, de la qual no s’hauria vestit si nostra Dona no hagués cregut.
Aquesta obra que la natura divina va fer a la natura humana en el ventre de nostra Dona va ser la més alta i més noble que Déu va poder fer en cap criatura i que cap criatura hauria pogut sustentar. Per això, com que l’obra és gran i de gran utilitat, calgué que la fe de nostra Dona fos gran i alta i de gran utilitat, perquè l’obra de l’encarnació i la fe de nostra Dona es corresponen amb bonesa, grandesa, virtut i santedat. Per això hom no podria dir la gran fe que nostra Dona va tenir aquell dia de l’anunciació.

2. El dia de la santa passió de nostre Senyor Jesucrist, nostra Dona va tenir tota la nostra fe en si mateixa, car només en ella va romandre la nostra fe i en la virtut de la seva fe es va restaurar tota la fe cristiana. Car els apòstols es meravellaven de com podia ésser que si el fill de nostra Dona era Déu, que ell es deixés turmentar i occir; i d’aquesta manera dubtaven, pel qual dubte tots el van abandonar excepte sant Joan evangelista, que va acompanyar nostra Dona (cf. Jn 19,25-26). Però nostra Dona mai no va dubtar ni poc ni molt, sinó que creia veritablement que el seu fill era el veritable Déu i home.

Per això, era gran la fe de nostra Dona, va dir Llaor, que així es va veure afligida, turmentada, adolorada, trista i disgustada per la mort del seu fill que ella tant estimava i que veia turmentar i matar sense que tingués cap culpa. I la seva fe era tal, que pel dolor que sentia no es corrompia la fe que tenia, i com més fe tenia, més gran era l’enuig, el dolor i la pena que sentia quan veia el seu fill penjat en la creu i morir.
Així, la fe i la pena es corresponien en nostra Dona amb grandesa; i com que ningú és capaç de copsar la intensitat de l’enuig i de la pena que nostra dona sentia i tenia, per això no hi ha ningú que pugui dir i pensar la fe de nostra Dona.

3. En nostra Dona, va dir Llaor, radica el fonament de la santa fe catòlica, i tots els articles i sagraments en què creiem va sorgir del fonament de la fe de nostra Dona. I a partir de la virtut i santedat de la fe de nostra Dona tenen virtut i santedat els articles i els sagraments i la fe de cadascun i cadascuna dels que són de creença cristiana.
Per això, com que és tanta la virtut i la santedat que els articles i els sagraments tenen per a nosaltres i nosaltres d’ells, i, com que hi ha tants cristians, ¿qui podria copsar la grandesa de la fe de nostra Dona? Aquella va ser la fe de la qual van sorgir i van derivar totes les altres fes, com les aigües que surten del mar, i a aquella fe de nostra Dona torna la fe de cadascun i de cadascuna així com totes les aigües corrents retornen al mar d’on han sortit.
I doncs, va dir Llaor, ¿qui podria comptar la grandesa de la fe que nostra Dona va tenir mentre era en el món i la virtut que va deixar en tots nosaltres?
Us diré més, va dir Llaor: que ningú no podria dir i ni tan sols pensar la virtut que s’obra per la fe en el sagrament de l’altar, i tota aquella virtut ha pres arrel i fonament en la fe de nostra Dona. I, qui podria dir i pensar quina gran virtut és que del pa es faci carn i del vi, sang, sense corrupció del pa i del vi, i que el pa i el vi perdin el seu ésser quan són transsubstanciats en veritable carn i sang de Jesucrist? I això convé que sigui sense corrupció, perquè la conversió es fa en un moment i perquè el sagrament representi la manera com la carn i la sang de nostra Dona, de la qual es va vestir el fill de Déu, es va mudar en cos humà de Jesucrist sense corrupció de la virginitat de nostra Dona. Per això, beneïda sigui la fe de nostra Dona, va dir Llaor, que en el sagrament de l’altar ha deixat una imatge tan bella d’ella mateixa; i bé són beneïts tots aquells que en el sagrament saben considerar i estimar la imatge de la fe de nostra Dona.
Encara us diré més, va dir Llaor, sobre la fe de nostra Dona, que Déu, el seu fill, va voler que la tingués més gran: amb més gran plaer i amb més gran treball. Amb més gran plaer la va tenir quan va ser anunciada i es va sentir prenyada i coberta per l’ombra del Sant Esperit; aquell va ser el més gran plaer que nostra Dona va poder tenir. I el més gran treball que nostra Dona va poder tenir va ser el dia de la mort del seu fill, i en aquella hora va haver de tenir la més gran fe possible. I tot això va ser una gran raó i ordenació per tal que la fe fos més gran en nostra Dona i per tal que el prevere, que santifica i tracta el cos del seu fill en el moment que el consagra, consideri les tres coses que acabem de dir.

4. Llaor! va dir l’ermità: Hi havia dos homes que estimaven la santa fe catòlica per diversos motius. L’un l’estimava per a poder-la creure; l’altre la desitjava entendre per a poder-la estimar. En relació amb això es plantejava la qüestió sobre quin dels dos estimava més la fe. Car aquell que la volia creure deia que la volia creure per tal d’obtenir-ne mèrit, i tenia por que, si buscava de quina manera la podia entendre, no caigués en algun error que fos contrari a la fe. L’altre deia que ell la volia entendre per tal que la pogués donar a conèixer a aquells que no la coneixen ni hi creuen, i també per tal que si algunes vegades tenia temptació d’algunes coses que són contràries a la fe, amb això que n’entendria pogués evitar la temptació, de manera que aquella temptació no el pogués fer caure en error.

5. Intenció va narrar que en una ciutat hi havia dos homes que havien viscut llargament en les vanitats d’aquest món, i per la gràcia de Déu es van penedir dels seus pecats i van ser grans amics en estimar Déu i nostra Dona, i cada dia parlaven de Déu i de nostra Dona i consideraven com podrien lloar i servir Déu i nostra Dona i exalçar la fe. L’un d’aquells estimava la fe per creença i l’altre, per ciència; i per això cadascun proposava honrar la fe segons la manera com l’estimava.

Un dia va succeir que les dones de cadascun d’ells van morir, i aquell que estimava la fe per creure-hi es va mantenir cast durant molt de temps, però gaudia essent honrat i poderós i multiplicava les riqueses de bon grat. Va succeir que va
ser temptat de luxúria moltes vegades, fins que va caure en pecat de luxúria i finalment es va casar i va tenir fills i va tornar a la servitud del món de la qual hauria pogut sortir, si ho hagués volgut, després de la mort de la seva primera dona. L’altre home, que estimava la fe per ciència, no es va casar ni va tornar a la servitud del món, i quan s’esdevenia que tenia temptació de luxúria o d’altres pecats, recorria a la fe i a l’honor d’aquella fe, que tant estimava, i s’esforçava amb tot el seu afany per honrar-la i multiplicar-la. I com que en l’amor que sentia per la fe tenia una intenció veritable, la intenció per la qual estimava la fe l’ajudava a vèncer la temptació que tenia, car no volia actuar contra allò que més estimava. Mentre que a l’altre, que estimava la fe per intenció del seu mèrit i no per la seva bonesa, virtut i grandesa, la intenció de la fe no el va poder ajudar en la temptació de luxúria.
De manera que, mentre que aquell home que havia retornat al món estava amb la seva muller i amb els seus fills i tenia una gran abundància de coses temporals, va succeir que es va cansar de la seva muller i de multiplicar, posseir i guardar
els béns que tenia, i com que ja era vell i estava cansat dels treballs que patia en seguir les coses mundanes, va desitjar ser lliure de la seva muller i del món. Per això, mentre que considerava i desitjava d’aquesta manera, va caure en la temptació de la fe, i va voler recórrer a l’amor que solia sentir per la fe per tal que l’ajudés amb aquella temptació; però com que no estimava la fe per la primera intenció, sinó per la segona, la fe no el va poder ajudar. I va caure en l’error i va deixar de creure, fins al punt que va deixar la seva muller i els seus fills i se’n va anar en terra de sarraïns on va renegar i va viure com a sarraí la resta de la seva vida.

6. Oració va voler pregar a nostra Dona per raó de la fe d’aquesta manera, i va dir a nostra Dona aquestes paraules:
Reina! La fe és la llum de la voluntat que va davant de la llum de l’enteniment, per tal que la voluntat estimi les coses veritables i l’enteniment les suposi per fe, i que en la suposició busqui per raons necessàries les coses veritables; i, quan les haurà trobades, sigui la llum de la voluntat per tal que estimi les coses que l’enteniment entén. Perquè, com més l’enteniment les entén com a veritables en bonesa, grandesa, virtut i santedat, més les demostra a la voluntat i més claredat li dona perquè les pugui estimar. I, com que fe i entendre, regina, són dos llums segons el que hem dit, i un llum il·lumina l’altre, us demano la mercè que aquests dos llums multipliqueu pel món, car en tenim gran necessitat; perquè en aquest món hi ha més homes que no perceben aquests dos llums i que estan en tenebres, que no pas homes que perceben els dos llums i que estan en la claredat d’ambdós. Per això, com que són tants, reina, els homes que hi ha sense fe i que per ignorància van a les penes infernals, demano que us plagui, reina, que hi hagi homes il·luminats i clarificats pels dos llums que vagin per tot el món a il·luminar i mostrar la veritat de la santa fe romana.

7. Piadosa dona que sou la llum i la font de la veritable mercè! Quan els cristians disputen amb els jueus, sarraïns i pagans, els jueus, sarraïns i pagans no tenen la llum de la fe, car bé sabeu vós que ells no són en la fe, perquè no poden tenir la llum de la fe per ells mateixos, i per això la llum de la fe no pot il·luminar el seu enteniment. I, com que no tenen la fe en ells mateixos, ni els cristians que amb ells disputen no els la poden donar, car la fe ningú no la pot donar sinó el vostre fill i vós, per això ells no poden entendre ni suposar amb la llum de l’enteniment que la nostra fe sigui veritable. Sinó que tan bon punt hom disputa amb ells de fe, de seguida sostenen que la nostra fe és falsa, i això ho fan perquè la desamen i voldrien que no fos veritable.
Per la qual cosa us prego, reina, amb totes les meves forces, i si mai he fet o dit alguna cosa que us fos plaent i agradable, que amb això em recompenseu, és a dir, que il·lumineu els infidels en la fe de tal manera que la puguin tenir per estimar-vos i conèixer-vos, i que doneu als cristians la gràcia que pel vostre amor vagin a predicar i mostrar la santa fe. I, com que tots els que som no tenim sinó un Déu, un senyor, una reina i una Dona, que tots junts, és a dir, tots els homes que hi ha al món, només tinguin una fe, una creença, que és la santa fe dels cristians. I ja n’hi ha prou, regina, amb el que succeeix als infidels; car massa infidels han anat vers una pena perdurable, així com l’aigua dels rius no cessa nit i dia d’anar al mar. Des que el món va ser creat hi ha gent que per ignorància no cessa d’anar al foc perdurable i a penes hi ha ningú que es preocupi de la seva salvació. Per això, reina, estic molt trista i decebuda, i ja no estaré alegre fins que vegi que s’hi ha posat algun remei.

8. Dolça regina! Dos tresors hi ha a la Santa Església que us demano per a l’exaltació de la santa fe romana.
Un dels tresors que us demano són els béns temporals dels quals l’Església té gran abundància, el qual és donat a l’Església per conservar i guardar la fe i recobrar el Sepulcre i les altres terres que l’Església ha perdut. D’aquest tresor, us en demano la desena part per sempre, per mantenir guerres corporals pera lluitar contra els enemics de l’Església, i que en sigui donada una part per a fer monestirs i ensenyar diversos llenguatges als que voldran anar a predicar la santa fe pel món.
L’altre tresor, reina, són els homes sants que són savis i devots, car n’hi ha molts que voluntàriament anirien a predicar per tot el món l’Evangeli si sabessin el llenguatge i si hi hagués algú que els hi enviés.
Per la qual cosa us demano mercè, regina, que vós em doneu aquests dos tresors i que no em digueu que no, car si ho feu em disgustaria molt; el vostre fill no ha donat en absolut debades aquests dos tresors ni vol que restin ociosos. I com, regina! Hi ha res en què l’Església pugui tan bé posar el seu tresor sinó en allò per què li és donat? I hi ha res millor que morir per la fe i donar cos, diners, honors i tot un mateix per a honrar i multiplicar la fe? I no valdria més fer monestirs i preparar joves en aquells monestirs i enamorar-los de morir per la fe i ensenyar-los ciències i idiomes per a predicar la fe, que no comprar castells, camps i vinyes i cases i palafrens als seus nebots i als seus germans i parents? Els sarraïns, regina, que són homes sense fe, bé que preparen homes assassins que van pel món a matar els reis i els alts barons per honrar la seva secta i per deshonrar la fe romana. Ah, regina! No me’n feu parlar més, i consentiu a la meva demanda. Car de veritat us faig saber que, sobre el tresor de la santa Església, no hi estic gens conforme, car no em sembla que estigui ben repartit ni dedicat a la intenció per a la qual és donat.
Oració va plorar i va pregar a nostra Dona que, si havia errat en res d’això que havia dit, que li fos perdonat; car la veritat i un excés de preocupació la feien parlar així, com també el gran desig que tenia que la fe fos honrada.

9. Oració!, va dir l’ermità: Hi havia dos sants homes que estimaven molt la fe i desitjaven molt exalçar-la i honorar-la. Un d’ells estava en un monestir on hi havia molts sants homes, que estaven en oració i en plor i en dejunis per tal que Déu trametés gràcia en el món, per la qual la fe s’estengués i fos més estimada per aquells que en ella i per ella són tan honrats. L’altre home anava amunt i avall per diverses terres i deia a uns i altres que honressin la fe i la multipliquessin, i va anar a trobar els infidels per mostrar la fe; i a la fi desitjava morir per la fe, així que Déu li va concedir la gràcia que, per honrar i multiplicar la fe, morís. Per això es planteja la qüestió de quin d’ells estimava més la fe.

10. Intenció va parlar i va narrar que el califa de Bagdad, que era sarraí, va escriure al Papa unes cartes en les quals deia que la secta dels sarraïns era multiplicada per l’espasa i per la força de les armes. Per això ell és meravellava molt del fet que el Papa i els reis cristians volien i pretenien multiplicar la fe romana amb armes de fusta i de ferro, que no són armes amb les quals pugui començar la fe catòlica, la qual va començar amb armes de fe i amb predicació i amb martiri, tal com es narra en la vida dels apòstols. Per això els fa saber que, fins que els cristians no retornin a la conducta que van observar abans per eixamplar i honrar la fe, no tindran cap força amb la qual la puguin eixamplar, ja que erren en la intenció; i la fe no pot arrelar en una intenció aliena i que no sigui de la seva natura ni dels seus principis.

Llibre de santa Maria, c. 20.